aisir (v. tr.) : metre d'aise / metre a l'aise ; acomodar ; aprestar ; facilitar ; ajudar ; ajar ; sasir.

aisir (s') : se metre d'aise / se metre a l'aise.

aisit, -ida adj : « accommodé, ée ; à l’aise ; commode ; sans gêne ; adroit, oite ; délié, ée, qui a la bourse légère » (v. TdF eisi’) ; de bon far [v. aisat].

aissa 1 (f.) : lai / lagui (m.) / planh (m.) / dolor (f.) ; colèra ; fàstic / fasti / repugnància (R. IV, 669).

Aquò me fa aissa, aquò me fa fasti.

aissa 2 nf : pigassa / destral ; mena de pigassa especiala « hache recourbée, erminette » TdF aisso 1’.

aissa 3 nf, cf Ubaud Dicort : « aine, partie du corps, v. engue ; aisselle » TdF aisso 2’

aissa 4 ! interj, cf Ubaud Dicort : « interj. de dépit, foin de moi ! » TdF aisso 4’

aissablament adv, cf Ubaud Dicort : « détestablement » TdF ahissablamen’

aissablàs, -assa adj, cf Ubaud Dicort : « très détestable, insupportable » TdF ahissablas’

aissable, -bla / aissós, -osa adj : insuportable, -bla ; aisse, -ssa ; desplasent, -a ; emmalit, -ida ; irètge, -ètja.

Es totjorn estada aissabla, e aissabla demorarà.

aissabletat nf, cf Ubaud Dicort : « chose haïssable, désagrément, niche, amusement de mauvais goût » TdF ahissableta’

aissablisa nf, cf Ubaud Dicort : « caractère haïssable ; déplaisir, ennui » (v. TdF jos ‘ahissableso’)

aissablitge nm, cf Ubaud Dicort : « blague, bon tour,farce, niche, espièglerie » (Brun Glossari Oc-Fr)

aissada : marra ; bigòs (aissada de doas puas) (v. TdF eissado’)

aissadèl / aissadon nm : aisseta.

aissadeta nf, cf Ubaud Dicort : « petite houe, houette ; outil de balayeur de rue » TdF eissadeto’

aissadon nm : v. aissadèl.

aissadonet nm, cf Ubaud Dicort : « petite serfouette, sarcloir » TdF eissadounet’

aisse 1 nm / ais (abs. Dicort) : èrnha ; enuèg ; lagui ; inquietud ; colèra ; desgost ; lanh ; desavèni.

aisse 2, -ssa adj : ernhós, -osa ; enujós, -osa ; laguiós, -osa ; aissable, -a ; languívol, -ivola v. -ÍVOL. (# aice)

Es totjorn estat pus aisse que totes sos fraires.

aissejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui se plaint, qui geint sans cesse ; malade imaginaire » TdF eissejaire’

aissejar (v. intr.) : gemir / gemegar ; se plànher / se lanhar.

aissèl : aissòl / fusòl / arbre (axe transversal que sosten un veïcul e que sas doas extremitats s'engulhan dins los botons de ròdas del veïcul.

aissèla : lo dejós de la juntura del braç amb lo còrs.

aisselada : çò qu'òm pòt portar jos l'aissèla.

aisseleta nf, cf Ubaud Dicort : « petite aisselle ; partie d’un vêtement d’enfant, brassières ? » TdF eisseleto’

Amb son pan jos l’aisseleta. (v. TdF)

aisselièr : tròç de fustam per un truèlh o un cabiron.

aissent / aussent (m.) (formas encara utilizadas dins d'unes airals)  : absinti (R. II, 18) (Artemisia absinthium)

aisset / aissòl nm : aplech d'esclopièr o de tonelièr, « aisceau, petite hache à manche court et à lame recourbée, outil de tonnelier servant à polir le bois » TdF jos ‘eisset’

aisseta nf : canèla ; dosilh « essette, erminette de charron, aisceau de tonnelier ou de sabotier, hachette de maçon. L’aisseta est plus lourde que l’aisset et se manie à deux mains » (v. TdF eisseto’).

aissí (adv. arc.) : aital / atal. (# aicí)

aissilhon nm, cf Ubaud Dicort : « pointe d’aigreur, v. aissitge » (v. TdF)

aissitge : èrnha / acrimoniá.

aissòl nm : v. aisset.

aissòla nf, cf Ubaud Dicort : « erminette, petite hache courbe » TdF eissolo’

aissolar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, doler avec l’erminette, dégrossir à la doloire  » TdF eissoula’

aisson nm, cf Ubaud Dicort : « pic pour piocher la terre, v. trenca ; hachereau ; hachette de résinier, v. destralon ; t. de marine, aisson, petite ancre à quatre bras » (v. TdF eissoun’)

aissonet nm, cf Ubaud Dicort : « serfouette » TdF eissounet’

aissós, -osa adj : v aissable.

ait nm, cf Ubaud Dicort : « force, impulsion » (v. Alibert)

aital 1 / atal [, -a] (adj. e pron. ind.) : tal, tala. (v. aitala / atala)

D’òmes atals ne caldriá mai. (Vernet Dict. gram. oc. p. 64)

aital 2 coma / atal coma / tal coma (conj. de comparason) :

O vos disi aital coma es / o vos disi tal coma es.

aital aital 1 / atal atal (adv.) : entre pauc e mens.

Consí vas ? - Aital aital.

aital aital ! 2 / atal atal ! (interj.) : es aital / es atal !

aital meteis / atal meteis : d'aquel biais / d'aitala faiçon.

aital que / atal que loc conj :  « ainsi que » (Vernet Dict. gram. oc. p. 64). (# aital coma)

Aital que, c’est ainsi que. (v. TdF jos ‘antau’)

Aital los malmenava que fòrt pauc l'aimavan.

aital si ! / atal si ! : a la bona ora !

aital siá : amèn.

aitala / atala (fem. de aital 1) : tala.

N'ai pas trobadas d'aitalas (d'atalas)

aitan / atan adv (davant consonanta d'adjectiu o d'advèrbi (v. Alibert): « autant ; aussi » (Laus). (v. aitant e tan)

Aitan polit coma tu.

aitanben / atanben : tanben ; tant plan.

Estudièt de mètge (medecin), ela atanben.

aitanlèu / atanlèu : tanlèu.

Aitanlèu levat se beu un bolat de cafè.

Vendràs aitanlèu que poiràs.

aitanpauc / atanpauc : tanpauc.

I volguèt pas anar, ieu atanpauc.

aitanplan / atanplan : tant plan.

aitant 1 / atant (adv.) : que diferís pas ges d'un autre, d'una autra. (v. atan(t))

Ne sabi aitant coma tu

El ne faguèt aitant. (v. Vernet Dict. gram. p 64)

aitant 2, -a / atant, -a (adj. e pr. variables) (E non pas « autant » (fr.)) : « autant, aussi nombreux » (Alibert)

Aitanta de carn.

Aitantes coma sèm.

De sèrps i n'a pas aitantas coma dises.

aitant (d’-) / d’atant loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant » (v. TdF jos ‘autant’)

aitant mai (d’-), loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant plus » (Lèbre , Laus)

aitant mens (d’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant moins » (Lèbre)

aitant mièlhs (d’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant mieux » (v. TdF jos ‘autant’)

 

 

 

ajaçada nf, cf Ubaud Dicort : « gîte » TdF ajassado’

ajaçar (v. tr.) : metre en plaça ; jaire ; desquilhar ; apalhar ; claure lo tropèl de fedas dins la jaça.

M'ajacèt aquel ventàs tot lo cerealum.

Mai val ajaçar las fedas quand fa tròp caud.

ajaçar (s') : se colcar ; se jaire sus l'apalhatge ; s'amatar; se metre en plaça ; s'ajaire per enfantar.

Tanlèu s'ajaçar enfantèt un nenon polidonelon.

ajaçat, -ada : t. a. d'ajaçar o de s'ajaçar.

ajaguda nf (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘ajaire 2’) : « accouchée » (Laus, Rapin)

ajagut, -uda : t. a. çai jos, « couché, alité, ée » (v. TdF jos ‘ajaire 2’).

ajaire (s’) / ajàser (s’) [veire ajaire (s’), cf Ubaud Dicort] v pron : se jaire / se jàser ; se metre al lièch ; èsser de jasilhas ; enfantar.

S’es ajaguda, elle s’est acouchée. jos ‘ajaire 2’

Tanlèu s'ajaire, la vaca faguèt las aigas.

« ajantir » v : v. acantir.

ajar (v. tr.) : aténher / aténger ; tirar ; prene ; panar ; procurar.

Aja la topina de la laissa nauta !

ajàser (s') (non preconizat Dicort) : s'ajaire. v. pus naut.

« ajavelar » : v. agavelar.

ajoatar [ ~ ajogatar, cf Ubaud Dicort] (v. tr. arc.) : metre buòus o vacas al jo ; « assujettir, morigéner » TdF ajouta’.

ajoatar [ ~ ajogatar] (s') v pron : se metre al jo ; se sometre.

ajoatat [ ~ ajogatat], -ada adj : al jo ; somés, -esa.

Al regiment l'agèron lèu ajoatat.

ajoatatge ~ ajogatatge nm, cf Ubaud Dicort : (v. ajoatar)

ajoc nm, cf Ubaud Dicort : « juchoir, perchoir » (Alibert)

ajocador nm / ajocadoira nf : airal per far ajocar la polalha ; airal per s'ajocar.

ajocar (v. tr.) : quilhar ; pincar.

ajocar (s') : se quilhar ; se pincar ; s'acoatar ; s'aconsomir ; s'endormir ; s'engalhonar ; s'anar jaire.

Lo Justin s'ajoca quand las galinas.

ajocat, -ada : t. a. çaisús, « juché, perché, ée ; tapi, assoupi, étourdi, ie, par le sommeil, par l’ivresse ou par un coup » TdFajouca.

ajocatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de jucher » TdF ajoucage’

ajofar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, harper, accrocher, attraper » TdF achoufa’

ajogassir (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se passionner pour le jeu » TdF ajougassi’

ajogatar : v. ajoatar.

ajogatat adj : v. ajoatat.

ajogatatge nm : v. ajoatatge.

ajoglarir (s') (R. III, 586) (abs. Dicort) : venir joglar ; se far joglar.

ajoguiment : accion de se donar al jòc, de folastrejar.

Per l'ajoguiment crenta pas degun.

ajoguir (s') : se donar al jòc ; venir folastre ; venir vesiat.

ajoguit, -ida adj : t. a. çaisús, « adonné au jeu, qui aime à se divertir ; enjoué, ée » TdF jos ‘ajougui’.

ajónher (v. tr.) (Alibert) [adjónher cf Ubaud. Dicort p. 144] : jónher ; retrapar ; aténher / aténger ; reculhir ; amassar.

ajonch [adjonch], -a / ajunt [adjunt, veire adjonch, cf Ubaud Dicort], -a : t. a. çaisús, « adjoint, ointe;; atteint, einte; réuni, ie » (v. TdF jos ‘ajougne’).

ajonquit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : (v. jonc)

ajordiu : ase (frucha de l'asenièr) / fragosta.

ajornament (t. a.) : accion o resulta de remetre a pus tard.

ajornaire, -aira adj, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui ajourne, v. longanha » (v. TdF)

ajornar (v. tr.) : remandar a pus tard ; citar en justícia ; balhar de jorn (far lum)

Ajornar un candidat.

Foguèt ajornat pel 15 de mai.

Aquel bojal ajorna plan la cava.

ajornat, -ada : t. a. çaisús.

ajovenir (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « devenir jeune » TdF

ajuda 1 (f) / ajudi (m.) / ajutòri, -òria (v. ajutòri) : persona qu'ajuda, « aide, assistance, secours ; ancienne taxe » TdF ajudo’.

Òm a totes besonh d'una ajuda un jorn o l'autre.

ajuda ! 2 interj, cf Ubaud Dicort : « à l’aide, au secours ! cri que poussent les marins et manœuvriers pour agir ensemble » (v. TdF jos ‘ajuda’)

ajudable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « secourable » TdF

ajudada : còp de man.

ajudaire [, -aira ~ ] –airitz adj e n, cf Ubaud Dicort : persona que balha un còp de man.

ajudament : accion d'ajudar.

ajudant (abs. Dicort) : mena de galonat de l'armada. (v. adjudant)

ajudar (v. tr. e intr.) : sostar ; assistir ; socorrir ; « travailler aux champs et à la journée » TdF ‘ajuda’.

Dieu vos ajude !, Dieu vous assiste ! à vos souhaits ! (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘ajuda’)

ajudar (s') : se sostar ; s'assistir ; se socorrir ; se bolegar en vista de quicòm.

S'ajudèt lo mai que poguèt per capitar son examèn.

ajudat, -ada : p.p. d'ajudar.

A plan besonh d'èsser ajudada, qu'a pas lo sòu.

ajudatge nm, cf Ubaud Dicort : « sorte d’impôt pour l’aide du fournier » (L. 14)

ajudi nm : v. jos ajuda. (v. Alibert)

« ajulhar » : v. asulhar .

ajust nm / ajuston (v. ajuston) / ajustament (v. ajustament) : apondi ; atropament ; ondradura ; tota una amassada de peisses per groar. (v. TdF ajust’)

ajustadament adv, cf Ubaud Dicort : « conjointement » TdF

ajustador nm : punt de junctura ; « point de mire, v. amira ; cabinet de toilette, v. gabinet » (v. TdF).

ajustaire, -aira : persona qu'ajusta quicòm t. a. d'ajustar.

ajustal nm, cf Ubaud Dicort : v. ajustièr. (v. TdF jos ‘ajustié’)

ajustament : addicion ; amassada ; copulacion (v. R. II, 473 : ‘copular’).

ajustar (v. tr.) : apondre ; ajónher ; metre en plaça ; visar ; arrengar un afar.

Ajustarai qu'avètz pas a me far la morala !

ajustar (s') : s'ajónher ; s'acoblar (s.f.) ; se pimpar.

ajustat nm, cf Ubaud Dicort : « faille, interruption perpendiculaire des couches de houille » TdF

ajustatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’ajouter, d’ajuster » TdF ajustage’

ajustièr nm, cf Ubaud Dicort : « allonge, rallonge, ajoutage, pièce de drap » TdF

ajuston nm, cf Ubaud Dicort : « petite addition, petite allonge » TdF

ajustòri nm, cf Ubaud Dicort : « ajoutage, addition, augmentation » TdF

ajustum nm, cf Ubaud Dicort : « ajout » (Alibert)

ajutòri (abs. Dicort), -òria : ajudi, ajuda. (v. adjutòri)

Un ajutòri li fa plan besonh, que a fòrça practica.