|
|
|
|
|
|
|
|
aisir (v. tr.) : metre d'aise / metre a l'aise ; acomodar ; aprestar ; facilitar ; ajudar ; ajar ; sasir. aisir (s') : se metre d'aise / se metre a l'aise. aisit, -ida adj : « accommodé, ée ; à l’aise ; commode ; sans gêne ; adroit, oite ; délié, ée, qui a la bourse légère » (v. TdF ‘eisi’) ; de bon far [v. aisat]. aissa 1 (f.) : lai / lagui (m.) / planh (m.) / dolor (f.) ; colèra ; fàstic / fasti / repugnància (R. IV, 669). Aquò me fa aissa, aquò me fa fasti. aissa 2 nf : pigassa / destral ; mena de pigassa especiala « hache recourbée, erminette » TdF ‘aisso 1’. aissa 3 nf, cf Ubaud Dicort : « aine, partie du corps, v. engue ; aisselle » TdF ‘aisso 2’ aissa 4 ! interj, cf Ubaud Dicort : « interj. de dépit, foin de moi ! » TdF ‘aisso 4’ aissablament adv, cf Ubaud Dicort : « détestablement » TdF ‘ahissablamen’ aissablàs, -assa adj, cf Ubaud Dicort : « très détestable, insupportable » TdF ‘ahissablas’ aissable, -bla / aissós, -osa adj : insuportable, -bla ; aisse, -ssa ; desplasent, -a ; emmalit, -ida ; irètge, -ètja. Es totjorn estada aissabla, e aissabla demorarà. aissabletat nf, cf Ubaud Dicort : « chose haïssable, désagrément, niche, amusement de mauvais goût » TdF ‘ahissableta’ aissablisa nf, cf Ubaud Dicort : « caractère haïssable ; déplaisir, ennui » (v. TdF jos ‘ahissableso’) aissablitge nm, cf Ubaud Dicort : « blague, bon tour,farce, niche, espièglerie » (Brun Glossari Oc-Fr) aissada : marra ; bigòs (aissada de doas puas) (v. TdF ‘eissado’) aissadèl / aissadon nm : aisseta. aissadeta nf, cf Ubaud Dicort : « petite houe, houette ; outil de balayeur de rue » TdF ‘eissadeto’ aissadon nm : v. aissadèl. aissadonet nm, cf Ubaud Dicort : « petite serfouette, sarcloir » TdF ‘eissadounet’ aisse 1 nm / ais (abs. Dicort) : èrnha ; enuèg ; lagui ; inquietud ; colèra ; desgost ; lanh ; desavèni. aisse 2, -ssa adj : ernhós, -osa ; enujós, -osa ; laguiós, -osa ; aissable, -a ; languívol, -ivola v. -ÍVOL. (# aice) Es totjorn estat pus aisse que totes sos fraires. aissejaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui se plaint, qui geint sans cesse ; malade imaginaire » TdF ‘eissejaire’ aissejar (v. intr.) : gemir / gemegar ; se plànher / se lanhar. aissèl : aissòl / fusòl / arbre (axe transversal que sosten un veïcul e que sas doas extremitats s'engulhan dins los botons de ròdas del veïcul. aissèla : lo dejós de la juntura del braç amb lo còrs. aisselada : çò qu'òm pòt portar jos l'aissèla. aisseleta nf, cf Ubaud Dicort : « petite aisselle ; partie d’un vêtement d’enfant, brassières ? » TdF ‘eisseleto’ Amb son pan jos l’aisseleta. (v. TdF) aisselièr : tròç de fustam per un truèlh o un cabiron. aissent / aussent (m.) (formas encara utilizadas dins d'unes airals) : absinti (R. II, 18) (Artemisia absinthium) aisset / aissòl nm : aplech d'esclopièr o de tonelièr, « aisceau, petite hache à manche court et à lame recourbée, outil de tonnelier servant à polir le bois » TdF jos ‘eisset’ aisseta nf : canèla ; dosilh « essette, erminette de charron, aisceau de tonnelier ou de sabotier, hachette de maçon. L’aisseta est plus lourde que l’aisset et se manie à deux mains » (v. TdF ‘eisseto’). aissí (adv. arc.) : aital / atal. (# aicí) aissilhon nm, cf Ubaud Dicort : « pointe d’aigreur, v. aissitge » (v. TdF) aissitge : èrnha / acrimoniá. aissòl nm : v. aisset. aissòla nf, cf Ubaud Dicort : « erminette, petite hache courbe » TdF ‘eissolo’ aissolar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, doler avec l’erminette, dégrossir à la doloire » TdF ‘eissoula’ aisson nm, cf Ubaud Dicort : « pic pour piocher la terre, v. trenca ; hachereau ; hachette de résinier, v. destralon ; t. de marine, aisson, petite ancre à quatre bras » (v. TdF ‘eissoun’) aissonet nm, cf Ubaud Dicort : « serfouette » TdF ‘eissounet’ aissós, -osa adj : v aissable. ait nm, cf Ubaud Dicort : « force, impulsion » (v. Alibert) aital 1 / atal [, -a] (adj. e pron. ind.) : tal, tala. (v. aitala / atala) D’òmes atals ne caldriá mai. (Vernet Dict. gram. oc. p. 64) aital 2 coma / atal coma / tal coma (conj. de comparason) : O vos disi aital coma es / o vos disi tal coma es. aital aital 1 / atal atal (adv.) : entre pauc e mens. Consí vas ? - Aital aital. aital aital ! 2 / atal atal ! (interj.) : es aital / es atal ! aital meteis / atal meteis : d'aquel biais / d'aitala faiçon. aital que / atal que loc conj : « ainsi que » (Vernet Dict. gram. oc. p. 64). (# aital coma) Aital que, c’est ainsi que. (v. TdF jos ‘antau’) Aital los malmenava que fòrt pauc l'aimavan. aital si ! / atal si ! : a la bona ora ! aital siá : amèn. aitala / atala (fem. de aital 1) : tala. N'ai pas trobadas d'aitalas (d'atalas) aitan / atan adv (davant consonanta d'adjectiu o d'advèrbi (v. Alibert)) : « autant ; aussi » (Laus). (v. aitant e tan) Aitan polit coma tu. aitanben / atanben : tanben ; tant plan. Estudièt de mètge (medecin), ela atanben. aitanlèu / atanlèu : tanlèu. Aitanlèu levat se beu un bolat de cafè. Vendràs aitanlèu que poiràs. aitanpauc / atanpauc : tanpauc. I volguèt pas anar, ieu atanpauc. aitanplan / atanplan : tant plan. aitant 1 / atant (adv.) : que diferís pas ges d'un autre, d'una autra. (v. atan(t)) Ne sabi aitant coma tu. El ne faguèt aitant. (v. Vernet Dict. gram. p 64) aitant 2, -a / atant, -a (adj. e pr. variables) (E non pas « autant » (fr.)) : « autant, aussi nombreux » (Alibert) Aitanta de carn. Aitantes coma sèm. De sèrps i n'a pas aitantas coma dises. aitant (d’-) / d’atant loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant » (v. TdF jos ‘autant’) aitant mai (d’-), loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant plus » (Lèbre , Laus) aitant mens (d’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant moins » (Lèbre) aitant mièlhs (d’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : « d’autant mieux » (v. TdF jos ‘autant’)
|
|
ajaçada nf, cf Ubaud Dicort : « gîte » TdF ‘ajassado’ ajaçar (v. tr.) : metre en plaça ; jaire ; desquilhar ; apalhar ; claure lo tropèl de fedas dins la jaça. M'ajacèt aquel ventàs tot lo cerealum. Mai val ajaçar las fedas quand fa tròp caud. ajaçar (s') : se colcar ; se jaire sus l'apalhatge ; s'amatar; se metre en plaça ; s'ajaire per enfantar. Tanlèu s'ajaçar enfantèt un nenon polidonelon. ajaçat, -ada : t. a. d'ajaçar o de s'ajaçar. ajaguda nf (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘ajaire 2’) : « accouchée » (Laus, Rapin) ajagut, -uda : t. a. çai jos, « couché, alité, ée » (v. TdF jos ‘ajaire 2’). ajaire (s’) / ajàser (s’) [veire ajaire (s’), cf Ubaud Dicort] v pron : se jaire / se jàser ; se metre al lièch ; èsser de jasilhas ; enfantar. S’es ajaguda, elle s’est acouchée. jos ‘ajaire 2’ Tanlèu s'ajaire, la vaca faguèt las aigas. « ajantir » v : v. acantir. ajar (v. tr.) : aténher / aténger ; tirar ; prene ; panar ; procurar. Aja la topina de la laissa nauta ! ajàser (s') (non preconizat Dicort) : s'ajaire. v. pus naut. « ajavelar » : v. agavelar. ajoatar [ ~ ajogatar, cf Ubaud Dicort] (v. tr. arc.) : metre buòus o vacas al jo ; « assujettir, morigéner » TdF ‘ajouta’. ajoatar [ ~ ajogatar] (s') v pron : se metre al jo ; se sometre. ajoatat [ ~ ajogatat], -ada adj : al jo ; somés, -esa. Al regiment l'agèron lèu ajoatat. ajoatatge ~ ajogatatge nm, cf Ubaud Dicort : (v. ajoatar) ajoc nm, cf Ubaud Dicort : « juchoir, perchoir » (Alibert) ajocador nm / ajocadoira nf : airal per far ajocar la polalha ; airal per s'ajocar. ajocar (v. tr.) : quilhar ; pincar. ajocar (s') : se quilhar ; se pincar ; s'acoatar ; s'aconsomir ; s'endormir ; s'engalhonar ; s'anar jaire. Lo Justin s'ajoca quand las galinas. ajocat, -ada : t. a. çaisús, « juché, perché, ée ; tapi, assoupi, étourdi, ie, par le sommeil, par l’ivresse ou par un coup » TdF ‘ajouca. ajocatge nm, cf Ubaud Dicort : « action de jucher » TdF ‘ajoucage’ ajofar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, harper, accrocher, attraper » TdF ‘achoufa’ ajogassir (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se passionner pour le jeu » TdF ‘ajougassi’ ajogatar v : v. ajoatar. ajogatat adj : v. ajoatat. ajogatatge nm : v. ajoatatge. ajoglarir (s') (R. III, 586) (abs. Dicort) : venir joglar ; se far joglar. ajoguiment : accion de se donar al jòc, de folastrejar. Per l'ajoguiment crenta pas degun. ajoguir (s') : se donar al jòc ; venir folastre ; venir vesiat. ajoguit, -ida adj : t. a. çaisús, « adonné au jeu, qui aime à se divertir ; enjoué, ée » TdF jos ‘ajougui’. ajónher (v. tr.) (Alibert) [adjónher cf Ubaud. Dicort p. 144] : jónher ; retrapar ; aténher / aténger ; reculhir ; amassar. ajonch [adjonch], -a / ajunt [adjunt, veire adjonch, cf Ubaud Dicort], -a : t. a. çaisús, « adjoint, ointe;; atteint, einte; réuni, ie » (v. TdF jos ‘ajougne’). ajonquit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : (v. jonc) ajordiu : ase (frucha de l'asenièr) / fragosta. ajornament (t. a.) : accion o resulta de remetre a pus tard. ajornaire, -aira adj, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui ajourne, v. longanha » (v. TdF) ajornar (v. tr.) : remandar a pus tard ; citar en justícia ; balhar de jorn (far lum) Ajornar un candidat. Foguèt ajornat pel 15 de mai. Aquel bojal ajorna plan la cava. ajornat, -ada : t. a. çaisús. ajovenir (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « devenir jeune » TdF ajuda 1 (f) / ajudi (m.) / ajutòri, -òria (v. ajutòri) : persona qu'ajuda, « aide, assistance, secours ; ancienne taxe » TdF ‘ajudo’. Òm a totes besonh d'una ajuda un jorn o l'autre. ajuda ! 2 interj, cf Ubaud Dicort : « à l’aide, au secours ! cri que poussent les marins et manœuvriers pour agir ensemble » (v. TdF jos ‘ajuda’) ajudable, -bla adj, cf Ubaud Dicort : « secourable » TdF ajudada : còp de man. ajudaire [, -aira ~ ] –airitz adj e n, cf Ubaud Dicort : persona que balha un còp de man. ajudament : accion d'ajudar. ajudant (abs. Dicort) : mena de galonat de l'armada. (v. adjudant) ajudar (v. tr. e intr.) : sostar ; assistir ; socorrir ; « travailler aux champs et à la journée » TdF ‘ajuda’. Dieu vos ajude !, Dieu vous assiste ! à vos souhaits ! (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘ajuda’) ajudar (s') : se sostar ; s'assistir ; se socorrir ; se bolegar en vista de quicòm. S'ajudèt lo mai que poguèt per capitar son examèn. ajudat, -ada : p.p. d'ajudar. A plan besonh d'èsser ajudada, qu'a pas lo sòu. ajudatge nm, cf Ubaud Dicort : « sorte d’impôt pour l’aide du fournier » (L. 14) ajudi nm : v. jos ajuda. (v. Alibert) « ajulhar » : v. asulhar . ajust nm / ajuston (v. ajuston) / ajustament (v. ajustament) : apondi ; atropament ; ondradura ; tota una amassada de peisses per groar. (v. TdF ‘ajust’) ajustadament adv, cf Ubaud Dicort : « conjointement » TdF ajustador nm : punt de junctura ; « point de mire, v. amira ; cabinet de toilette, v. gabinet » (v. TdF). ajustaire, -aira : persona qu'ajusta quicòm t. a. d'ajustar. ajustal nm, cf Ubaud Dicort : v. ajustièr. (v. TdF jos ‘ajustié’) ajustament : addicion ; amassada ; copulacion (v. R. II, 473 : ‘copular’). ajustar (v. tr.) : apondre ; ajónher ; metre en plaça ; visar ; arrengar un afar. Ajustarai qu'avètz pas a me far la morala ! ajustar (s') : s'ajónher ; s'acoblar (s.f.) ; se pimpar. ajustat nm, cf Ubaud Dicort : « faille, interruption perpendiculaire des couches de houille » TdF ajustatge nm, cf Ubaud Dicort : « action d’ajouter, d’ajuster » TdF ‘ajustage’ ajustièr nm, cf Ubaud Dicort : « allonge, rallonge, ajoutage, pièce de drap » TdF ajuston nm, cf Ubaud Dicort : « petite addition, petite allonge » TdF ajustòri nm, cf Ubaud Dicort : « ajoutage, addition, augmentation » TdF ajustum nm, cf Ubaud Dicort : « ajout » (Alibert) ajutòri (abs. Dicort), -òria : ajudi, ajuda. (v. adjutòri) Un ajutòri li fa plan besonh, que a fòrça practica. |
|
|
|
|
|
|
|
|||
|
|
|
|
|||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|||
|
|
|
|
|
|
|