|
|
|
|
|
|
abric (m.) / abriga / abrigada (los 2, v. çai jos) : mena de refugi ; « abri ; haie morte, v. sebissa ; protection » TdF ‘abri’. abricar (s’) v pron, cf Ubaud Dicort : « se poser sur un lieu élevé, se percher, v. ajocar (s’), quilhar (se) » (v. TdF) abricon nm, cf Ubaud Dicort : « charlatan » TdF abridolar (v. tr.) : far de bridolas / bridolar v. bridolar; tanar / tustassar / tabassar ; bresar. abridolar (s') : se bresar. abrièl 1 nm : veire abril, cf Ubaud Dicort abrièl 2, -a adj (Alibert ; abs. Dicort) / abrilós, -osa / abrilenc, -a : d'abril. Pascas abrièlas : Pascas que tomban en abril. abriga nf, cf Ubaud Dicort : « tout ce qui abrite ou qui couvre, couverture de laine » TdF ‘abrigo’ abrigada nf, cf Ubaud Dicort : « partie abritée ; abri, asile » TdF ‘abrigado’ abrigador nm, cf Ubaud Dicort : « tout ce qui abrite, v. abric » (v. TdF suppl) abrigaire, -aira [~ -airitz] (adj. e subs.) : quicòm o q.q. que met a l'abric. abrigalh : marrega ; saile ; cobèrta de brèç. abrigalhar (abs. Dicort) (v. tr.) : bresar. v. brigalh. (v. abrigar 2 e brigalhar) abrigar 1 (v. tr.) : metre a l'abric. abrigar (s') : se metre a l'abric. Quand trona se cal pas jamai abrigar jos un arbre. abrigar 2 v, cf Ubaud Dicort : « v tr, émier, briser ; harasser » TdF ‘abriga 2’ abrigàs nm, cf Ubaud Dicort : « grand abri » TdF suppl abrigat, -ada : a l'abric. abrigatge : abric ; accion d'abrigar, de metre a l'abric. abrigós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « qui est à l’abri ; qui offre un abri » TdF abriguet nm, cf Ubaud Dicort : « petit abri » TdF abril / abrial [veire abril nm, cf Ubaud Dicort] : lo mes quatren de l'annada. abrilenc, -a adj, cf Ubaud Dicort : « d’avril » (Alibert) abrilhanda nf, cf Ubaud Dicort : « les quatre premiers jours d’avril, auxquels le peuple attribue une importance climatérique, v. vacairals » (v. TdF ‘abrihando’) abrilós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « du mois d’avril » TdF ‘abrihous’ abrinar (v. tr.) : bresar ; embrenicar ; apecilhar. abrís (plt.) : jonc. abriva / abrivada nf (v. Ubaud Dicort e TdF jos ‘abrivado’) : lanç ; vam ; afan ; butada, « préliminaire des grandes courses de taureaux, qui consiste à les lancer à outrance, à leur arrivée en ville, escortés d’un escadron de cavaliers » ; blaime ; semonsa ; « poisson d’avril, fausse alerte ». (v. TdF) Fai aquò d’una abrivada, fais cela promptement et sans t’arrêter (v. TdF) abrivacion nf, cf Ubaud Dicort : « accélération, précipitation » TdF abrivada nf : v. abriva. abrivadament adv, cf Ubaud Dicort : « avec empressement, à la hâte » (L. 3) abrivaire 1, -aira [~ -airitz] (adj. e n) : enganaire, a. (v. TdF ‘abrivaire’) abrivaire 2, -aira [~ -airitz] (adj. e subs.) : amodaire, -a (t. a.), « accélérateur, trice, v. cochaire » (v. TdF ‘abrivaire’) abrivaire d'automobila (abs. Dicort) : accelerador. abrivament (R. II, 260) : impetuositat / ardor. abrivar (v. tr. e intr.) : lançar ; preissar ; percaçar ; enganar. abrivar (s') : se lançar ; s'afanar ; se laissar enganar. abroa nf (non preconizat Dicort) : v. broa. Es defendut de far pàisser sus las abroas d'una rota. abroalar [s’abroalar v pron (v. Ubaud Dicort e Alibert)] : mordir sul camp del vesin ; amargenar. abroar (v. tr. e r.) : se sarrar del bòrd ; far pàisser sus las abroas ; mordir sul camp del vesin ; abroalar ; amargenar. Faire abroar l’aver, faire paître les brebis sur la lisière des champs (v. TdF) abròcament nm, cf Ubaud Dicort : (v. abrocar) abrocar (v. tr.) : ramar los peses, las mongetas... / piquetar (v. Alibert) ; « ficher, piquer ; mettre en perce » TdF. abrodiment : apigriment. v. apigrir. abrodir (v. tr.) : apigrir (far venir pigre). abrogable, -bla : que pòt èsser abrogat, -ada. Tota lei umana es abrogabla. abrogacion : accion o resulta d'abrogar. abrogar (v. tr.) : abolir / suprimir / cancelar. v. cancelar. Abrogar una lei. abrogatiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort / abrogatòri, -òria (v. abrogatòri) : qu'a per resulta d'abrogar,. abrogatòri, -a adj (v. çai sus ; abs. Dicort) : « abrogatoire » (Rapin) Una decision abrogatòria. abroncar (s') : trabucar contra quicòm ; venir morrut e malgraciós. abrondament : aigat / inondacion (R. IV, 370). abrondar v (v. Ubaud Dicort Errata web) : « v intr et tr, déborder, déverser, regorger ; inonder » TdF jos ‘asounda’. (v. asondar) abrondar (s') (v. TdF) : desbordar ; s'escampar ; s'asondar ; s'enaigar. abrondat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « inondé, ée » TdF jos ‘asounda’ abroquidura : çò abroquit / çò magencat / çò brostat. abroquiment nm, cf Ubaud Dicort : « abroutissement » TdF (v. çai jos) abroquir (v. tr.) : se manjar las brotas d'un arbrilh ; brostar (R. II, 264). abroquir (s') : vegetar (R. V, 475) ; s'entestesir. Aquel froment ven que s'abroquís, lo cal renovelar. abroquit, -ida : entestesit, -ida. abroscar v, cf Ubaud Dicort : « descendre, s’abaisser, pencher » (Brun Glossari Oc-Fr)
|
|
abrotar / abrotir (v. tr.) : abroquir. abrotidura : çò abrotat. abrotiment : accion d'abrotar. abrotir (v. tr.) : v. abrotar. abrum nm, cf Ubaud Dicort : « "vieux mot qui exprime le hoquet d’une personne ivre" (J.-J. Bonnet), v. choquet » (v. TdF ‘abrum’) abrumit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « brumeux » (Brun Glossari Oc-Fr) abruptament : d'un biais abrupte. abrupte, -pta : esquiu,-iva ; bravament montuós,-osa ; ribassut,-uda ; aspre, a ; reguèrgue, -ga (s.f.) abrutiment nm, cf Ubaud Dicort : « abrutissement » TdF abrutir v, cf Ubaud Dicort : « v tr, abrutir » TdF abrutissent, -a adj, cf Ubaud Dicort : « abrutissant, ante » TdF ABS- : del prefix latin abs- (idèa de separacion / d'alunhament) v. abséncia - abcision. abscès : amàs / abrigadura (acomolament de poire) abscidir (v. tr.) (R. V, 167) (abs. Dicort) : encisar / inscidir (R. VI, 325 ; R. V, 166). abscissa nf : sus un axe orientat, distància d'un punt a l'origina, comptada algebricament ; una de las coordenadas d'un punt dins lo plan o l'espaci. abséncia : resulta d'èsser pas present, -a endacòm ; manca / privacion. Abséncia de gost. Abséncia de pròvas. absent, -a adj e n : qu'es pas present, -a dins un airal (lòc / endrech) absentar (s') : èsser pas present endacòm. absentisme : abséncia frequenta del lòc de trabalh. Absentisme escolar. Absentisme de votacion. absentista adj e n (m. e f.) , cf Ubaud Dicort : persona que fa d'absentisme. absida nf : partida de glèisa darrièr lo còr. (# apside) absidal, -a : relatiu, -iva a l'absida. Capèlas absidalas d'una glèisa, d'una catedrala. absidiòla : absida segondària. absinti nm (R. II, 18 ): planta (Artemisia absinthium). v. aissent e aussent. absintisme : intoxicacion per d'absinti. absolgut 1, -uda (< absòlver) part pass, cf Ubaud Dicort : « absous, absoute » (v. TdF jos absòudre). (v. absòut) absolgut 2, -uda adj, cf Ubaud Dicort : « absolu, ue » TdF jos ‘assoulu’. (v. absolut) absolgudament adv, cf Ubaud Dicort : « absolument » TdF jos ‘assouludamen’. (v. absoludament) absolucion : accion o resulta d'absòlvre ; perdon. absoludament : d'un biais absolut. absolut, -uda adj e nm, cf Ubaud Dicort (R. V, 256) : sens limitacions ; sens condicions. (v. TdF ‘assoulu’) absolutisme : qualitat de çò absolut ; regim de poder absolut. absolutista (adj. e subs. m. e f.) : relatiu, -iva a l'absolutisme ; adèpte, -a de l'absolutisme. absolutòri, -a : qu'absòlv. Senténcia absolutòria. absolvedor, -doira adj, cf Ubaud Dicort : « à absoudre » (L. 3) absolvement nm, cf Ubaud Dicort : « absolution ; quittance ; explication » (L. 3) absòlver / absòlvre [veire absòlver, cf Ubaud Dicort] (v. tr.) (los 2, R. V, 255) : perdonar ; innocentar. absorbent, -a : qu'absorbís ; que pòt absorbir. absorbible, -bla : que pòt èsser absorbit, -ida. absorbilitat nf : qualitat de çò absorbible. absorbiment nm, cf Ubaud Dicort : « absorption » TdF ‘assourbiment’ absorbir (v. tr. ) : far penetrar e reténer en se ; consumir ; englotir ; far disparéisser. Una esponga absorbís los liquids. absorbir (s') : s'adonar d'a fons a una ocupacion. S'absorbir dins son trabalh. absorbit, -ida : t. a. d'absorbir o de s'absorbir. absorpcion (Laus, Fettuciari) [absorcion (v. Ubaud Dicort e Rapin)] nf (del latin de glèisa absorptio) : accion d'absorbir o de s'absorbir. absorptiu, -iva (abs. Dicort) : qu'a lo poder d'absorbir. (v. absorbent) absòut, -a adj, cf Ubaud Dicort : innocentat, -ada ; perdonat, -ada. absòuta nf : ultima pregària a la glèisa per un defuntat. abstèmi, -a adj, cf Ubaud Dicort : « abstème » (Rapin) abstencion : accion de s'absténer. abstencionisme nm, cf Ubaud Dicort : « abstentionisme » (Rapin) abstencionista adj e n (m. e f.) : adèpte, -a de l'abstencion. absténer / abstenir [veire absténer, cf Ubaud Dicort] (s') v pron : se privar de quicòm ; se gardar de Val mai s'absténer d'alcoòl e de tabat. S'abstenguèt de tot comentari. abstercion (R. V, 348) (abs. Dicort) : accion de netejar (med.) abstergent 1 nm (abs. Dicort) : substància abstergenta (med.) abstergent 2, -a adj (abs. Dicort) : (t. tecn. de med.) que neteja, « abstergent » (Rapin). abstérger (v. tr. arc.) (R. V, 348) (abs. Dicort) (del lat. abstergere) : abstergir. (v. abstergir) abstergir (v. tr.) : netejar. abstersiu, -iva (R. V, 348) (abs. Dicort) : (t. tecn. de med.) que neteja, « abstersif, -ive » (v.Rapin). abstersivitat (abs. Dicort) : poder d'abstergir. abstinéncia : privacion en general ; privacion de carn. Pels catolics, lo divendres es jorn d'abstinéncia. abstinent, -a : que respècta las abstinéncias de la glèisa. abstinentament : amb abstinéncia. abstraccion : accion o resulta d'abstraire o de s'abstraire. Far abstraccion de quicòm : ne téner pas compte.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|