|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
abaucar (v. tr. e intr.) : calmar ; apasiar. Abaucar la colèra, la fèbre... abaucar (s') : se calmar ; s'amaisar ; s'apasiar ; se calar. Lo meissant (L. 240) temps s'es un pauc abaucat. Lo can que japava (R. III, 581) a finit per s'abaucar. abauçar e derivats : v. abalçar (non preconizat Dicort). abaudiment : accion de se lançar. v. s'abaudir. abaudir (v. tr.) : lançar ; donar lo vam ; produire / produsir. Abaudir son caval dins las aigas d'un rivatèl. abaudir (s') : se produire ; se lançar ; s'acostumar. S'es enfin abaudit a parlar en public. abaunatge nm, cf Ubaud Dicort : « désordre, pagaille » (Brun Glossari Oc-Fr) abauquieirar v, cf Ubaud Dicort : « v tr, incliner en talus » TdF abauquiment : accion o resulta de se cobrir d'èrba. abauquir (s') : venir codenàs (pelenc) ; venir pelena. Un camp abandonat finís que s'abauquís. abauquit, -ida : vengut, -uda codenàs o pelena. abaus : abondi ; foison (L. 192). (# avaus) abaus (en -) (loc. adv.) : en abondi / a roncéncia / a foison. abausament / abausiment 1 : capvirament ; avalancament. abausar / abausir 1 v tr : virar una aisina çò de dessús dejós ; aclapar ; abatre ; assucar. L'abausiguèt d'un còp de ponh. abausar / abausir (s') : tombar de morres. abausat, -ada / abausit, -ida : amorrat, ada. abausidor, -doira : confleta (persona que se confla, que se vanta) Es abausidoira que jamai pus ! abausiment 1 nm : v. abausament. abausiment 2 nm : conflardisa. abausir 1 v : v abausar. (v. Alibert) abausir (s') : s'abausar / s'aplatussar de tota sa longor. abausir 2 (v. intr. e tr.) : foisonar / abondar ; se vantar ; quichar (s.f.) embestiar / enujar / enojar (R. IV, 343 - L. 150). Frucha qu'abausís. Persona qu'abausís (que se vanta) Nos abausís amb sas pretensions. abausissent, -a : que foisona ; avantatjós, -a ; presomptuós, -a (R.V, 262). abausissentament (abs. Dicort) (adv.) : t. a. çaisús. abausonadura : esbodenament / esbosenament. abausonaire, -aira [~ -airitz] adj e n : que fa esbosenar (canhar) quicòm, « démolisseur, euse » TdF ‘abóusounaire’. abausonar (v. tr.) : esbosenar / far canhar quicòm. abausonar (s') : s'esbosenar / s'esbodenar. abausonat, -ada : esbodenat, -ada. v. esbodenar. La paret s'es abausonada : ... a canhat. abausons (d') : amorrat, -ada ; aplatussat, -ada sul ventre. abautiment : estavaniment ; estavanida. abautir (v. intr.) : afalhocar ; s'estavanir (se trobar mal) abautir (s’) v pron : « se pâmer ; s’endormir, sommeiller » TdF abautit, -ida adj : estavanit, -ida ; « endormi, ie » TdF jos ‘abauti’. abdicacion : accion o resulta d'abdicar. abdicar (v. tr.) (R. II, 12) : renonciar a quicòm que l'òm possedís. (t. a.) Abdicar lo poder, la corona, l'empèri. Tota sa dignitat d'òme, l'a abdicada ! abdomèn : ventre. abdominal, -a : relatiu, -iva a l'abdomèn. ABDOMINO- : forma prefixada del latin abdomen, -inis que vòl dire abdomèn. abdominoscopia : accion d'estudiar l'abdomèn. abdominotoracic, -a : relatiu, -iva a l'abdomèn e al torax. Abdon : prenom. N'ai agut conegut un, ieu, d'Abdon. abdos, abdoas. (R. III, 80) (arc.) (los 2, abs. Dicort) : ambdos, ambdoas (arc.) : totes dos, totas doas. (v. ambedós, ambedoas) abduccion nf, cf Ubaud Dicort : « abduction » (Laus) abductor adj m e nm, cf Ubaud Dicort : « abducteur » (Laus) Muscle abductor. abecada nf / abecat nm : contengut d'un bèc. abecar / abecadar (v. tr.) : avidar un aucelon ; li donar la becada. abecassit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « Temps abecassit, temps doux, propre à la chasse aux bécasses » (v. TdF suppl) abecat nm : v. abecada. abecatge : accion o resulta d'avidar un aucelon. abecé nm : alfabet ; abecedari (v. çai jos) / las beçaròlas. abecedari nm, cf Ubaud Dicort : « abécédaire, livre qui contient l’a b c » TdF abedissièr nm, cf Ubaud Dicort : v. bedís. (v. TdF jos ‘bedis’). (v. bedissièr) abefit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « qui a la lèvre pendante, idiot, ote » TdF « abeire » / « aburre »... : v. aver. Abèl : prenom. |
|
abelan, -a adj : alargant, -a ; generós, -osa (R.III, 459). abelar (v. tr.) : netejar ; adornar ; far venir polit, -ida. abelar (s') : venir polit, -ida ; se metre al bèl (temps) abelat, -ada : vengut, -uda polit, -ida ; vengut, -uda bèl, -a. abelh : bugal / abelhièr : airal que i a de bornhons. abelha : insècte que fa de mèl (Apis mellifica) Abelha reina. Abelhas obrièiras. abelhaire, -aira n : apicultor, -tritz. abelhana : citronèla / limoneta (Melissa officinalis) abelhar (v. tr.) : provesir amb d'abelhas o de bornhons. abelhard : insècte felut que revèrta una abelha gròssa : (Bombus lapidarius) ; (B. agrorum) ; (B. sylvarum) ; abelha mascla. abelhassa nf, cf Ubaud Dicort : « grosse abeille, méchante abeille » TdF ‘abihasso’ abelhenc, -a : relatiu, -iva o caracteristic, -a d'una abelha o de las abelhas. Bronzinament abelhenc. Marrana abelhenca. abelheta nf, cf Ubaud Dicort : « petite abeille » TdF ‘abiheto’ abelhièr : bugal (airal que i a de bornhons) ; aucèl que se noirís d'abelhas e de vèspas (Merops apiaster) (# abelièr) abelhòla : vespièr / vespatièira. abelhon nm, cf Ubaud Dicort : « avette, jeune abeille » TdF jos ‘abihouno’ abelhonet nm, cf Ubaud Dicort : (v. abelhon) abelidor, -doira (abs. Dicort) : qu'abelís, que flata, qu'apolidís. Paraulas abelidoiras. abelièr : tropèls de fedas mestrejats per un sol pastre. (# abelhièr) abeliment : accion d'abelir, de flatar, d'apolidir. abelir (v. tr. e intr.) : embelir ; flatar ; venir polit, -ida ; agradar. abelit, -da adj : « embelli, ie ; charmant, ante » TdF jos ‘abeli’, agradiu, -iva ; desgordit, -ida (v. aberit). Aquela maire a un nenon plan abelit. abelitrir (v. tr.) : far venir belitre,-a / far venir pauruc,-uga. abelitrir (s') : venir belitre, -a (pauruc, -uga) abelitrit,-ida : vengut belitre (pauruc); venguda belitra (pauruga) abeluc nm : vivacitat ; « vigueur végétale » TdF suppl ; amor del trabalh ; adreça. Un òme plen d'abeluc. abelugant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « émoustillant, -e » (v. abelugar) abelugar (v. tr.) : amodar al trabalh ; escarrabilhar, « émoustiller » (Rapin). abelugar (s') : s'amodar al trabalh ; s'escarrabilhar. abenadura nf, cf Ubaud Dicort : « reste de cocons à demi dévidés, soie inférieure qui en provient » TdF abenaire, -aira adj e n : « celui, celle qui use, qui élime, qui épuise, qui débite » TdF ; consumador, -airitz. abenal nm : v. abenat 2. abenant, -a adj, cf Ubaud Dicort : « fatigant, dégoûtant, ante, ennuyeux, euse, tracassièr, ière » TdF suppl abenar (v. tr.) : consumar / usar ; alassar / fatigar /fastigar / rebutar ; arredre. Ai abenada tota la candèla. Abenar un vestit. Soi abenat d'ausir sas repapiadas. Lo trabalh d'aqueste matin m'a d'a fons abenat ! abenar (s') : s'arredre ; s'usar ; se consumar ; se fastigar. abenat 1, -ada adj : arredut, -uda ; usat ,-ada ; consumat, -ada. abenat 2 / abenal nm : sadol (refasti) N'ai fach un brave abenat de bicar de bledas ! abenatge : usadura ; extenuacion ; consumacion. « abencar » : v. avencar. abenga nf, cf Ubaud Dicort : « nom d’une ancienne monnaie, moindre que la maille » TdF « aberar » : v. abeurar. aberit, ida adj, cf Ubaud Dicort : v. esberit (v. TdF jos ‘esberi’). « aberit, -ida » (rotacisme) : v. abelit, -ida. Aquela maire a un nenon plan aberit. « aberlenca » : v. amalenca. abermar v, cf Ubaud Dicort : v. amermar. (v. TdF jos ‘amerma’) abernós nm, cf Ubaud Dicort : « saule marceau, v. bedís » (v. TdF ‘abernousses nm pl’). « abernós » : v. vernós. aberonir (v. tr.) : aprivadar un moton, un anhèl o una feda. aberonir (s') : se vermenar. v. beron. aberonit, -ida : aprivadat,-ada ; vermenat, -ada. aberracion : absurditat ; t. tecn. de psicologia, de patologia, d'astronomia, d'optica, de biologia... Aberracion geometrica. Aberracion cromosomica. aberrància : singularitat enòrma dins una seria estatistica. aberrant, -a : absurd, -a. abesalar (v. tr.) : alevadar / arregolar (far de besals per un prat) abesalat, -ada : arregolat, -ada. abeson nm (v. Ubaud Dicort e Alibert) : agulha de pluma d'aucelon / estug ( tanòc) que ne sortís la pluma d'un aucèlon. abespiar (v. tr.) : agachar de luènh ; espiar. abespiat, -ada : agachat de luènh, agachada de luènh. abessiment : accion o resulta d'asimar una lama.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|