|
|
|
|
|
|
Aigasvivas [Aigas Vivas] : nom de vila (Arièja, Aude, Gard, Erau) aigat 1 nm : inondacion. aigat 2, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « arrosé » TdF jos ‘eiga 1’ aigatge : rosal / banhadura del matin. L'aigatge es de crentar per las fedas de lach. aigatièr, -ièira adj : v. aigassièr. aigatilha nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : espandi d'aiga pro tèunhe, « lieu marécageux, lieu plein de flaques d’eau ; flaque d’eau, mare » TdF jos ‘eigatiho’ ; aiga mala. aigatit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « inondé, submergé, ée, marécageux, euse, v. aigadós ; aqueux, juteux, euse, v. aigalós » (v. TdF jos ‘eigatieu’) aigatiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : v. aigatit. (v. TdF jos ‘eigatieu’) aigatolar (Alibert) (v. tr.) : banhar ; ajustar d'aiga. aigatolís nm / aigatolissa (abs. Dicort) : delavaci. Faguèt un tal aigatolís que tot èra pas qu'una aiga. aigator nm, cf Ubaud Dicort : « ouvrier chargé d’arroser un jardin ; ouvrier chargé de fournir de l’eau à un pressoir d’huile » TdF jos ‘eigatour’ aigatorlada (abs. Dicort) : abondància d'aiga. (v. aigorlada) aigatrebolar (v. intr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : bolegar. Ausa pas aigatrebolar : ausa pas bolegar. aigatussar v : v. aigassejar. aigavèrs nf : acrin de montanha ; rega de particion de las aigas ; renvèrs ; pendís. aiglentièr, cf Ubaud Dicort : « églantier » TdF (v. agalencièr) aiglentina : ròsa canina (flor de l'agalencièr) (Rosa canina) aigolar (abs. Dicort) : rajar. aigor nf, cf Ubaud Dicort : « égout d’un toit, écoulement des eaux de pluie » TdF ‘eigour 2’ aigorlar, cf Ubaud Dicort : « v tr mettre trop d’eau, faire trop boire » TdF aigorlada nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : aiga en abondi. aigorlejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, donner ou remuer de l’eau, faire eau, suinter, couler doucement » TdF jos ‘eigourleja’ aigós, -osa adj : aigat, -da. (v. aquós) aigosa nf, cf Ubaud Dicort : « variété de poire d’été, ronde, jaune, un peu rouge, grosse comme le poing » TdF ‘eigouso’ aigositat nf, cf Ubaud Dicort : « aquosité » TdF jos ‘eigoseta’ aigrassada nf, cf Ubaud Dicort : « sauce au verjus ; grappe de raisin qui n’est pas mûre » TdF ‘eigrassado’ aigrassièira nf / aigrassièr nm, cf Ubaud Dicort : « cep qui ne produit que du verjus, dont les raisins n’ont pas mûri » TdF jos ‘eigrassedo’ aigrassós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « verjuté, ée, qui a l’acide du verjus » TdF ‘eigrassous’ aiguejar (v. tr. e intr.) : lavar ; refrescar la bugada ; embeure. (v. TdF ‘eigueja’) aiguesponcha (f.) (plt.) : negreput purgatiu (Rhamnus cathartica) aiguèstre, -tra adj, cf Ubaud Dicort : « humide, aqueux, euse » (v. TdF ‘eiguestre 2’) aigueta : diminutiu afectiu d'aiga. « Se tu te fas l'aigueta linda, / ieu me farai lo nivolàs... (Mistral, La cançon de Magalí.) aiguièr 1 nm / aiguièira nf : pèça per far la vaissèla ; pèira plana per far la vaissèla ; trauc d'evacuacion per las aigas de vaissèla ; bacin per far la vaissèla. aiguièr 2, -ièira adj, cf Ubaud Dicort : « relatif à l’eau, qui concerne l’eau, qui fréquente l’eau » TdF ‘eiguié 2’ aikú (< jap.) nm, cf Ubaud Dicort : « (littér.) haïku » ailà / ailai / alà (adv.) : aval. E ieu alà ! : e ieu de fugir ! ailabàs / alabàs : aval / alaluènh. v. ailaval ailaïns / alaïns / alins / alin (adv.), cf Ubaud Dicort : aval / aquí dedins. (v. TdF jos ‘alin’) ailàlin [ailalin] / alàlin [alalin] (adv.), cf Ubaud Dicort : a l'avalida. ailàmont [ailamont] / alàmont [alamont] / ailànaut [ailanaut] / alànaut [alanaut] (adv.), cf Ubaud Dicort : amondaut. ailàs ! [~ ai ! las !] : malurosament (malaürosament) ; per malastre. ailaval / alaval adv : aval / alaluènh. v. ailabàs ailí (adv. de lòc) : aquí ont es el. ailin adv, cf Ubaud Dicort : v. ailaïns. ailò pron dem, cf Ubaud Dicort : « cela » (v. Alibert) Aiçò e ailò, ceci et cela. (Alibert) Aimabla : prenom femenin. aimablament : d'un biais aimable. aimablàs, -assa adj, cf Ubaud Dicort : « fort aimable, ironiquement » TdF ‘amablas’ aimable, -bla : digne,-a d'èsser aimat,-ada ; d'un natural plasent. Aimable [ ~ Amable] : prenom masculin. aimablet / aimablòt, -a adj, cf Ubaud Dicort : « assez aimable, gentillet, ette » TdF jos ‘amablet’ aimadís, -issa : que pòt o deu èsser aimat, -ada. aimador, -dora adj e n, cf Ubaud Dicort : « amateur ; amant, aimant, ante, v. amaire » (v. TdF jos ‘amadou 1’). aimador : v. amador 2. aimadorar, cf Ubaud Dicort : « v intr, poétiser, chanter les amours » TdF ‘amadoura’ aimaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui aime, amant, aimant, ante, v. amic, amorós, calinhaire » (v. TdF ‘amaire’). (v. aimador) aimansa / amansa nf (arc.) (R. VI, 65 - II, 64) (Encara utilizat en Roergue a Bòr e Bar) (los 2, abs. Dicort) : « affection », amor (v. TdF jos ‘amanço’). aimant 1 nm : oxid de fèr qu'atira lo fèr e d'autres metals. v. asimant (L. 37 - R. II, 162). aimant 2, -a adj e n : persona qu'a d'afeccion per quicòm o q.q. ; persona qu'aima d'amor una autra persona sens èsser maridat, -ada amb el o amb ela. aimantacion : accion d'aimantar o de s'aimantar. aimantar (v. tr.) : comunicar a un tròç de fèrre la proprietat d'atraire lo fèrre. aimantar (s') : aquerir la proprietat d'atraire lo fèrre. aimantat, -ada : qu'a la proprietat d'atraire lo fèrre. La lama de mon Laguiòla es bravament aimantada. aimar (v. tr.) : aver d'afeccion o d'amor per q.q. ; s'estacar a quicòm ; presar quicòm ; aver besonh de. Aimar sos parents, sa femna, sos mainatges. Aimar son can, l'alh, la ceba, los rafes, lo solelh. aimar (s') : aver d'amor un per l'autre. Aqueles dos joves s'aiman plan.
|
|
aimar mai (v. tr.) : mai aimar / tant aimar / s'estimar mai / preferir. Aimi mai te dire que m'agrada pas. aimat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « aimé, ée » TdF jos ‘ama 1’ Aimat - Aimada - Aimadina : prenoms. ainadet, -a n, cf Ubaud Dicort : « petit frère aîné, petite sœur aînée » TdF ‘einadet’ ainadòt, -a n, cf Ubaud Dicort : (v. ainadet) ainat, -ada adj e n, cf Ubaud Dicort : « aîné, ée » (v. TdF ‘einat’). « ainat, -ada » (fr. de la l.p.). v. lo màger, la màger. (v. Alibert) Drech d’ainat, droit d’aînesse (Rapin) ainatge nm, cf Ubaud Dicort : (v. drech d’ainat) aïr v (L. 12) : « v tr, haïr, v. aborrir » (v. TdF ‘ahi’, Fettuciari). (v. asirar) Aira sus Ador : nom de vila d'Occitània. aira / ièira [veire aira, cf Ubaud Dicort] nf : sòl / cort de bòria. (v. ièra) airada nf, cf Ubaud Dicort : « airée, contenu d’une aire » TdF ‘eirado’ airadech nm, cf Ubaud Dicort : v. aire 4. (v. Alibert) airal 1 nm / airada (v. airada): sòl ; emplaçament ; tenguda a l'entorn de l'ostal ; casal. airal 2 nm : endrech / lòc / ròdol / redòl. airal 3, -a (aerian) adj, cf Ubaud Dicort : « aérien, -enne » (Sèrras-Ess.) -AIRE : sufix occitan que vòl dire « que fa profession de » ; « amator de » v. ressaire - estamaire - flaütaire. aire 1 [~ èr] nm, cf Ubaud Dicort : çò que respiram (v. en l’aire) ; ventolin ; L'aire de la montanha m'agrada mai que tot autre. Fasiá un pauc d'aire. aire 2 nm : semblança ; l'anar de q.q. ; l'aspècte de la cara ; A un aire intelligent. A un aire de dos aires. Donar d’aire a qualqu’un, avoir l’air de quelqu’un. (v. Dicort e TdF ‘aire 1’), « ressembler a quelqu’un » (v. Sèrras-Ess.) aire 3 nm : melodia. Un aire de cabreta. aire 4 nm : avajon (Vaccinium Myrtillus) airecèl nm, cf Ubaud Dicort : « persil, v. jolvert » (v. TdF ‘eiressèu’) airejar (v. tr.) : « v tr et v intr, aérer, donner de l’air », obrir pòrtas e fenèstras ; « faire refroidir ; secouer, vanner ; flotter en l’air » TdF « eireja 1’. airejar (s') : se passejar ; prene l'aire... airejat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « aéré, ée » TdF ‘eireja 1’ airet nm, cf Ubaud Dicort : « petit air ; mine charmante, v. morron » (v. TdF jos ‘eiret 1’) aireta : aira pichona / sòl pichon ; plataforma pichona ; pompidor d'escalièr. airial nm, cf Ubaud Dicort : « soupirail ; lieu exposé au soleil près d’une maison, basse-cour, hameau » (v. TdF jos ’eiriau’) airièira nf, cf Ubaud Dicort : v. airièr 2. (v. Alibert) airièr 1 nm (arc.) : obrièr agricòla que comandava lo batre del cerealum pel sòl de la bòria ; « van, crible [v. Vayssier ‘eriè’] » TdF ‘eirié’. airièr 2 nm, cf Ubaud Dicort : « airelle, plt ; endroit où elle pousse » (v. Alibert) airiòl [veire airòl 2, cf Ubaud Dicort] nm (arc.) : montet de garbas pel sòl de la bòria. « airòl » 1 : prononciacion montanhòla d'airal. v. airal. airòl 2 nm, cf Ubaud Dicort : « airée, le tas de blé encore mêlé aux balles des épis, v. pautrassa ; les gerbes étendues sur l’aire, jonchée, v. solada ; partie d’un pré où fientent les vaches, v. petolièr » (v. TdF jos ‘eiròu’) airòla : aira pichona / sòl pichon. airolet nm, cf Ubaud Dicort : « petit air de chanson, air agréable, ariette » TdF ‘eiroulet 2’ airoleta : aira pichonèla / sòl pichonèl. « airuga » : v. eruga. ais 1 (concret, en mecanica) nm, cf Ubaud Dicort : « axe, essieu » TdF ‘aisse 1’ (# axe 2). ais : v. aissèl. ais 2 (abs. Dicort) / aisse nm : v. aisse 1. Ais de Provença : nom de vila (Occitània) aisadament / aisidament (v. aisidamen) : « aisément », facilament. (v. TdF ‘eisadamen’) aisança nf, cf Ubaud Dicort : « aisance, facilité ; bien-être » TdF ‘eisanço’. aisar (v. tr.) : metre a l'aise. aisar (s') : se metre a l'aise. aisàs nm, cf Ubaud Dicort : « grande aisance » TdF ‘eisas’ aisat, -ada adj / aisit, -ida (v. aisit) : de bon far ; ric, -a, « qui aime ses aises » (v. TdF jos ‘eisa’). aise (m.) / aisança (v. aisança) : comoditat ; contentament ; facilitat ; « tonneau, vaisseau, ustensile, vase ; espace, large, place » (v. TdF ‘aise 1’) aise (a l’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à l’aise » TdF jos ‘aise 1’ aise (a son -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à son aise » TdF jos ‘aise 1’ aise (d'-) loc adv : doçamenton / dapasseton, « avec précaution ; t. de musique, adagio » TdF jos ‘aise 1’. Se sentir d'aise (occ.) : èsser a l'aise. aisença nf : benaise [v. aisança] ; adreça ; abilesa / abiletat (Alibert) ; facilitat. aiset nm (v. Ubaud Dicort) : « petite aisance » TdF jos ‘eiset’ A son aiset, à son petit aise. (Dans l’Hérault on dit a l’aiseta / a son aiseta) (v. TdF) aiseta nf(v. Ubaud Dicort) : v. jos aiset. aisidament adv: facilament « aisément, adroitement » (Alibert). aisidança nf, cf Ubaud Dicort : « aisance » (v. Brun Glossari Oc-Fr) aisiment nm / aisina (v.aisina) : comoditat ; facilitat ; arrengament ; favor ; acòrdi, « agrément, v. usança » (v. TdF jos ‘eisimen’). aisina nf : instrument (t. a.) (R. III, 561) ; fustalha ; aplech ; receptacle (t. a.) (R. II, 280) ; ustensilha (R. V, 454) ; « femme, en style burlesque » ; comoditat, « aisance, facilité, opportunité, v. aisança » ; ajuda, « secours, résolution » (v. TdF ‘eisino’) . Las aisinas per far la cosina. Las aisinas de l'ostal. aisinada : contengut d'una aisina. aisinament : preparacion ; arrengament. aisinar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : aprestar ; arrengar ; cosinar. aisinar (s’) v pron : « s’arranger, se disposer, s’apprêter, prendre ses mesures, s’ajuster, se mettre à l’aise, s’essayer » (v. TdF jos ‘eisina’) aisinat 1 (subs. m.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : manjar aprestat. aisinat 2, -ada adj : « préparé, arrangé, ée » TdF jos ‘eisina’ ; cosinat, -ada. Mal aisinat, mal arrangé. (v. TdF) |
|
|
|
|
|
|