Aigasvivas [Aigas Vivas] : nom de vila (Arièja, Aude, Gard, Erau)

aigat 1 nm : inondacion.

aigat 2, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « arrosé » TdF jos ‘eiga 1’

aigatge : rosal / banhadura del matin.

L'aigatge es de crentar per las fedas de lach.

aigatièr, -ièira adj : v. aigassièr.

aigatilha nf (v. Ubaud Dicort e Alibert) : espandi d'aiga pro tèunhe, « lieu marécageux, lieu plein de flaques  d’eau ; flaque d’eau, mare » TdF jos ‘eigatiho’ ; aiga mala.

aigatit, -ida adj, cf Ubaud Dicort : « inondé, submergé, ée, marécageux, euse, v. aigadós ; aqueux, juteux, euse, v. aigalós » (v. TdF jos ‘eigatieu’)

aigatiu, -iva adj, cf Ubaud Dicort : v. aigatit. (v. TdF jos ‘eigatieu’)

aigatolar (Alibert) (v. tr.) : banhar ; ajustar d'aiga.

aigatolís nm / aigatolissa (abs. Dicort) : delavaci.

Faguèt un tal aigatolís que tot èra pas qu'una aiga.

aigator nm, cf Ubaud Dicort : « ouvrier chargé d’arroser un jardin ; ouvrier chargé de fournir de l’eau à un pressoir d’huile » TdF jos ‘eigatour’

aigatorlada (abs. Dicort) : abondància d'aiga. (v. aigorlada)

aigatrebolar (v. intr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : bolegar.

Ausa pas aigatrebolar : ausa pas bolegar.

aigatussar v : v. aigassejar.

aigavèrs nf : acrin de montanha ; rega de particion de las aigas ; renvèrs ; pendís.

aiglentièr, cf Ubaud Dicort : « églantier » TdF (v. agalencièr)

aiglentina : ròsa canina (flor de l'agalencièr) (Rosa canina)

aigolar (abs. Dicort) : rajar.

aigor nf, cf Ubaud Dicort : « égout d’un toit, écoulement des eaux de pluie » TdF eigour 2’

aigorlar, cf Ubaud Dicort : « v tr mettre trop d’eau, faire trop boire » TdF

aigorlada nf  (v. Ubaud Dicort e Alibert) : aiga en abondi.

aigorlejar v, cf Ubaud Dicort : « v intr, donner ou remuer de l’eau, faire eau, suinter, couler doucement » TdF jos ‘eigourleja’

aigós, -osa adj : aigat, -da. (v. aquós)

aigosa nf, cf Ubaud Dicort : « variété de poire d’été, ronde, jaune, un peu rouge, grosse comme le poing » TdF eigouso’

aigositat nf, cf Ubaud Dicort : « aquosité » TdF jos ‘eigoseta’

aigrassada nf, cf Ubaud Dicort : « sauce au verjus ; grappe de raisin qui n’est pas mûre » TdF eigrassado’

aigrassièira nf / aigrassièr nm, cf Ubaud Dicort : « cep qui ne produit que du verjus, dont les raisins n’ont pas mûri » TdF jos ‘eigrassedo’

aigrassós, -osa adj, cf Ubaud Dicort : « verjuté, ée, qui a l’acide du verjus » TdF eigrassous’

aiguejar (v. tr. e intr.) : lavar ; refrescar la bugada ; embeure. (v. TdF eigueja’)

aiguesponcha (f.) (plt.) : negreput purgatiu (Rhamnus cathartica)

aiguèstre, -tra adj, cf Ubaud Dicort : « humide, aqueux, euse » (v. TdF eiguestre 2’)

aigueta : diminutiu afectiu d'aiga.

« Se tu te fas l'aigueta linda, / ieu me farai lo nivolàs...    (Mistral, La cançon de Magalí.)

aiguièr 1 nm / aiguièira nf : pèça per far la vaissèla ; pèira plana per far la vaissèla ; trauc d'evacuacion per las aigas de vaissèla ; bacin per far la vaissèla.

aiguièr 2, -ièira adj, cf Ubaud Dicort : « relatif à l’eau, qui concerne l’eau, qui fréquente l’eau » TdF eiguié 2’

aikú (< jap.) nm, cf Ubaud Dicort : « (littér.) haïku »

ailà / ailai / alà (adv.) : aval.

E ieu alà ! : e ieu de fugir !

ailabàs / alabàs : aval / alaluènh. v. ailaval

ailaïns / alaïns / alins / alin (adv.), cf Ubaud Dicort  : aval  / aquí dedins. (v. TdF jos ‘alin’)

ailàlin [ailalin] / alàlin [alalin] (adv.), cf Ubaud Dicort  : a l'avalida.

ailàmont [ailamont] / alàmont [alamont] / ailànaut [ailanaut] / alànaut [alanaut] (adv.), cf Ubaud Dicort  : amondaut.

ailàs ! [~ ai ! las !] : malurosament (malaürosament) ; per malastre.

ailaval / alaval adv : aval / alaluènh. v. ailabàs

ailí (adv. de lòc) : aquí ont es el.

ailin adv, cf Ubaud Dicort : v. ailaïns.

ailò pron dem, cf Ubaud Dicort : « cela » (v. Alibert)

Aiçò e ailò, ceci et cela. (Alibert)

Aimabla : prenom femenin.

aimablament : d'un biais aimable.

aimablàs, -assa adj, cf Ubaud Dicort : « fort aimable, ironiquement » TdF amablas’

aimable, -bla : digne,-a d'èsser aimat,-ada ; d'un natural plasent.

Aimable [ ~ Amable] : prenom masculin.

aimablet / aimablòt, -a adj, cf Ubaud Dicort : « assez aimable, gentillet, ette » TdF jos ‘amablet’

aimadís, -issa :  que pòt o deu èsser aimat, -ada.

aimador, -dora adj e n, cf Ubaud Dicort : « amateur ; amant, aimant, ante, v. amaire » (v. TdF jos ‘amadou 1’). aimador : v. amador 2.

aimadorar, cf Ubaud Dicort : « v intr, poétiser, chanter les amours » TdF amadoura’

aimaire, -aira (~ -airitz) adj e n, cf Ubaud Dicort : « celui, celle qui aime, amant, aimant, ante, v. amic, amorós, calinhaire » (v. TdF amaire’). (v. aimador)

aimansa / amansa nf  (arc.) (R. VI, 65 - II, 64) (Encara utilizat en Roergue a Bòr e Bar) (los 2, abs. Dicort) : « affection », amor (v. TdF jos ‘amanço’).

aimant 1 nm : oxid de fèr qu'atira lo fèr e d'autres metals. v. asimant (L. 37 - R. II, 162).

aimant 2, -a adj e n : persona qu'a d'afeccion per quicòm o q.q. ; persona qu'aima d'amor una autra persona sens èsser maridat, -ada amb el o amb ela.

aimantacion : accion d'aimantar o de s'aimantar.

aimantar (v. tr.) : comunicar a un tròç de fèrre la proprietat d'atraire lo fèrre.

aimantar (s') : aquerir la proprietat d'atraire lo fèrre.

aimantat, -ada : qu'a la proprietat d'atraire lo fèrre.

La lama de mon Laguiòla es bravament aimantada.

aimar (v. tr.) : aver d'afeccion o d'amor per q.q. ; s'estacar a quicòm ; presar quicòm ; aver besonh de.

Aimar sos parents, sa femna, sos mainatges.

Aimar son can, l'alh, la ceba, los rafes, lo solelh.

aimar (s') : aver d'amor un per l'autre.

Aqueles dos joves s'aiman plan.

 

 

aimar mai (v. tr.) : mai aimar / tant aimar / s'estimar mai / preferir.

Aimi mai te dire que m'agrada pas.

aimat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « aimé, ée » TdF jos ‘ama 1’

Aimat - Aimada - Aimadina : prenoms.

ainadet, -a n, cf Ubaud Dicort : « petit frère aîné, petite sœur aînée » TdF einadet’

ainadòt, -a n, cf Ubaud Dicort : (v. ainadet)

ainat, -ada adj e n, cf Ubaud Dicort : « aîné, ée » (v. TdF einat’). « ainat, -ada » (fr. de la l.p.). v. lo màger, la màger. (v. Alibert)

Drech d’ainat, droit d’aînesse (Rapin)

ainatge nm, cf Ubaud Dicort : (v. drech d’ainat)

aïr v (L. 12) : « v tr, haïr, v. aborrir » (v. TdF ahi’, Fettuciari). (v. asirar)

Aira sus Ador : nom de vila d'Occitània.

aira / ièira [veire aira, cf Ubaud Dicort] nf : sòl / cort de bòria. (v. ièra)

airada nf, cf Ubaud Dicort : « airée, contenu d’une aire » TdF eirado’

airadech nm, cf Ubaud Dicort : v. aire 4. (v. Alibert)

airal 1 nm / airada (v. airada): sòl ; emplaçament ; tenguda a l'entorn de l'ostal ; casal.

airal 2 nm : endrech / lòc / ròdol / redòl.

airal 3, -a (aerian) adj, cf Ubaud Dicort : « aérien, -enne » (Sèrras-Ess.)

-AIRE : sufix occitan que vòl dire « que fa profession de » ; « amator de » v. ressaire - estamaire - flaütaire.

aire 1 [~ èr] nm, cf Ubaud Dicort : çò que respiram (v. en l’aire) ; ventolin ;

L'aire de la montanha m'agrada mai que tot autre.

Fasiá un pauc d'aire.

aire 2 nm : semblança ; l'anar de q.q. ; l'aspècte de la cara ;

A un aire intelligent.

A un aire de dos aires.

Donar d’aire a qualqu’un, avoir l’air de quelqu’un. (v. Dicort e TdF ‘aire 1’), « ressembler a quelqu’un » (v. Sèrras-Ess.)

aire 3 nm : melodia. 

Un aire de cabreta.

aire 4 nm : avajon (Vaccinium Myrtillus)

airecèl nm, cf Ubaud Dicort : « persil, v. jolvert » (v. TdF eiressèu’)

airejar (v. tr.) : « v tr et v intr, aérer, donner de l’air »,  obrir pòrtas e fenèstras ; « faire refroidir ; secouer, vanner ; flotter en l’air » TdF « eireja 1’.

airejar (s') : se passejar ; prene l'aire...

airejat, -ada adj, cf Ubaud Dicort : « aéré, ée » TdF eireja 1’

airet nm, cf Ubaud Dicort : « petit air ; mine charmante, v. morron » (v. TdF jos ‘eiret 1’)

aireta : aira pichona / sòl pichon ; plataforma pichona ; pompidor d'escalièr.

airial nm, cf Ubaud Dicort : « soupirail ; lieu exposé au soleil près d’une maison, basse-cour, hameau » (v. TdF jos ’eiriau’)

airièira nf, cf Ubaud Dicort : v. airièr 2.  (v. Alibert)

airièr 1 nm (arc.) : obrièr agricòla que comandava lo batre del cerealum pel sòl de la bòria ; « van, crible [v. Vayssier ‘eriè’] » TdF eirié’.

airièr 2 nm, cf Ubaud Dicort : « airelle, plt ; endroit où elle pousse » (v. Alibert)

airiòl [veire airòl 2, cf Ubaud Dicort] nm (arc.) : montet de garbas pel sòl de la bòria.

« airòl » 1 : prononciacion montanhòla d'airal. v. airal.

airòl 2 nm, cf Ubaud Dicort : « airée, le tas de blé encore mêlé aux balles des épis, v. pautrassa ; les gerbes étendues sur l’aire, jonchée, v. solada ; partie d’un pré où fientent les vaches, v. petolièr » (v. TdF jos ‘eiròu’)

airòla : aira pichona / sòl pichon.

airolet nm, cf Ubaud Dicort : « petit air de chanson, air agréable, ariette » TdF eiroulet 2’

airoleta : aira pichonèla / sòl pichonèl.

« airuga » : v. eruga.

ais 1 (concret, en mecanica) nm, cf Ubaud Dicort : « axe, essieu » TdF aisse 1’ (# axe 2). ais : v. aissèl.

ais 2 (abs. Dicort) / aisse nm : v. aisse 1.

Ais de Provença : nom de vila (Occitània)

aisadament / aisidament (v. aisidamen) : « aisément », facilament. (v. TdF eisadamen’)

aisança nf, cf Ubaud Dicort : « aisance, facilité ; bien-être » TdF eisanço’.

aisar (v. tr.) : metre a l'aise.

aisar (s') : se metre a l'aise.

aisàs nm, cf Ubaud Dicort : « grande aisance » TdF eisas’

aisat, -ada adj / aisit, -ida (v. aisit) : de bon far ; ric, -a, « qui aime ses aises » (v. TdF jos ‘eisa’).

aise (m.) / aisança (v. aisança) : comoditat ; contentament ; facilitat ; « tonneau, vaisseau, ustensile, vase ; espace, large, place » (v. TdF aise 1’)

aise (a l’-) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à l’aise » TdF jos ‘aise 1’

aise (a son -) loc adv, cf Ubaud Dicort : « à son aise » TdF jos ‘aise 1’

aise (d'-) loc adv : doçamenton / dapasseton, « avec précaution ; t. de musique, adagio » TdF jos ‘aise 1’.

Se sentir d'aise (occ.) : èsser a l'aise.

aisença nf : benaise [v. aisança] ; adreça ; abilesa / abiletat (Alibert) ; facilitat.

aiset nm (v. Ubaud Dicort: « petite aisance » TdF jos ‘eiset’

A son aiset, à son petit aise. (Dans l’Hérault on dit a l’aiseta / a son aiseta) (v. TdF)

aiseta nf(v. Ubaud Dicort: v. jos aiset.

aisidament adv: facilament « aisément, adroitement » (Alibert).

aisidança nf, cf Ubaud Dicort : « aisance » (v. Brun Glossari Oc-Fr)

aisiment nm / aisina (v.aisina) : comoditat ; facilitat ; arrengament  ; favor ; acòrdi, « agrément, v. usança » (v. TdF jos ‘eisimen’).

aisina nf : instrument (t. a.) (R. III, 561) ; fustalha ; aplech ; receptacle (t. a.) (R. II, 280) ; ustensilha (R. V, 454) ; « femme, en style burlesque » ; comoditat, « aisance, facilité, opportunité, v. aisança » ; ajuda, « secours, résolution » (v. TdF eisino’) .

Las aisinas per far la cosina.

Las aisinas de l'ostal.

aisinada : contengut d'una aisina.

aisinament : preparacion ; arrengament.

aisinar (v. tr.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : aprestar ; arrengar ; cosinar.

aisinar (s’) v pron : « s’arranger, se disposer, s’apprêter, prendre ses mesures, s’ajuster, se mettre à l’aise, s’essayer » (v. TdF jos ‘eisina’)

aisinat 1 (subs. m.) (v. Ubaud Dicort e Alibert) : manjar aprestat.

aisinat 2, -ada adj : « préparé, arrangé, ée » TdF jos ‘eisina’ ; cosinat, -ada.

Mal aisinat, mal arrangé. (v. TdF)